Guadalupe Ruiz

_relats personals

“Sempre dic que la Fundació m’ha portat dues coses que mai hauria somiat: l’amor i la independència”

 

 

El primer dia que, nerviosa, va trepitjar la Fundació Tallers anava acompanyada del seu germà. “Abans d’entrar li vaig dir clarament: «si no m’agrada el que veig, no em quedo»”. L’advertència, fruit més de la desconeixença cap allò que és nou que d’una por real, es va esvair de seguida. “Vaig veure que podia fer amics, que la gent era simpàtica”. Des d’aleshores han passat ja vint anys, dues dècades que han canviat la seva vida de dalt a baix. La Guadalupe Ruiz (Càceres, 1959) sempre ha format part del Centre Especial de Treball, on ha dut a terme tasques en les àrees de màrqueting i de serveis industrials. Ara fa manipulats per al sector farmacèutic, una tasca que li agrada i que, a més, pot desenvolupar de tant en tant fora de la Fundació. “Quan l’empresa ens necessita, ens crida i anem a realitzar la feina allà, amb la resta de la plantilla”. Reconeix que, al principi, no va portar gaire bé això de sortir a l’exterior. “La proposta no em va fer molta gràcia”. El discurs s’atura, com si estigués buscant dins el calaix mental dels records aquella vivència que per un moment va trencar la seva normalitat. “Era molt tímida i em posava vermella com un tomàquet quan havia de parlar. Sortir volia dir enfrontar-me a una experiència nova que no controlava”. Ha enfortit el caràcter i ha guanyat en seguretat. És empàtica amb els problemes de la resta de companys, una actitud que li ha portat més d’un maldecap. Ara ha après a fer d’observadora i no a prendre partit en els assumptes dels altres. També ha guanyat en autonomia. “Abans estava sobreprotegida pels pares…”. Des que van morir viu sola i rep el suport de dues treballadores que l’ajuden a organitzar-se el dia a dia a casa. Ja ha descartat compartir pis amb el seu company, també usuari de la Fundació i membre de la brigada de neteja. “A mi em feia molta il·lusió anar a viure junts, però ja m’he adonat que no pot ser”. Entre setmana es veuen poc però aprofiten el temps lliure al màxim. “O sols o amb altres companys, el cap de setmana és nostre”. Diu que si mira enrere sent una mica de vertigen per tots els canvis positius que ha viscut. “Sempre dic que la Fundació m’ha portat dues coses que mai hauria somiat: l’amor i la independència”.

 

Font: El Bloc de Fundació Tallers

Alberto Jimenez

_relats personals 

“M’agrada tot. Que he de rentar plats, els rento, que he de servir, ho faig. Fins i tot tallo ceba encara que em faci plorar”

 

 

 

Aquell curs de cuina que va fer a l’Escola de Restauració de Santa Coloma a iniciativa de la Fundació Tallers va acabar de convertir una simple afició en una oportunitat real de treball. En total, 400 hores que li van servir per aprendre a tallar a la juliana, a trinxar, a fer croquetes i amanides, i a posar en pràctica alguns trucs de xef amb els quals sorprèn a casa. “Algunes vegades faig jo el menjar, però la competència és gran: la meva mare és una experta”. L’Alberto Jiménez (Santa Coloma de Gramenet, 1984) és un apassionat de la seva feina. “Sempre he estat més de fogons que de libres”. És ajudant de cuina a la Fundació pràcticament des que va arribar, l’any 2001, i fa de tot, perquè com a bon professional sap que darrere d’un plat servit a taula hi ha molta altra feina que passa desapercebuda, però que és imprescindible per al resultat final. “M’agrada tot. Que he de rentar plats, els rento, que he de servir, ho faig. Fins i tot tallo ceba encara que em faci plorar”. Ho diu entre somriures, mentre mira de reüll al seu company a la cuina. “No em puc queixar, tinc un bon jefe”. En certa manera, se sent un privilegiat. Durant quatre anys va treballar a l’empresa ordinària, en concret en un càtering de Santa Coloma on es va fer un fart d’aprendre. “Allà em vaig espavilar de cop”. Va començar fent canapès, salats i dolços, per després passar a fer altres plats més elaborats. “He cuinat fins i tot paelles”. També ha fet de cambrer. Diu que mai abans s’havia vist vestit així, d’uniforme blanc i negre i amb safata a la mà, però que també se’n surt. “Hem servit a casaments, a comunions, a reunions amb polítics… Al principi era molt estressant, però al final un s’hi acostuma i pot amb tot”. Reconeix que aquella experiència que la crisi va obligar a posar punt i final li pot obrir moltes portes. “Va ser una gran oportunitat per a mi, un trampolí per, qui sap, trobar una feina allà fora”. De moment, està molt agraït perquè ha tornat a la Fundació Tallers a fer el que feia, la cuina, que compagina amb tasques de neteja en una oficina bancària de Sant Cugat. “Aquí ho faig tot amb els ulls tancats”. Té parella i una hipoteca per pagar que l’angoixa. “Els pares m’ajuden, si no, seria impossible”. Malgrat tot, confia a poder demostrar en un futur no gaire llunyà les seves habilitats a la cuina. Vol tornar a l’empresa ordinària i per això no para d’enviar currículums. Creu en les segones oportunitats. “No seria just que em deixessin escapar!”.

 

Font: El Bloc de Fundació Tallers